Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

Les mil veus de la muntanya us criden, us convoquen a llegir aquest llibre. Irene Solà ha guanyat el 4t Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb Canto jo i la muntanya balla, un text difícil de qualificar i classificar, que s’endinsa en les veus d’aquells qui poblen les muntanyes que divideixen el Ripollès del Vallespir, no només les humanes, sinó la de multitud d’animals, arbres, bolets i fins i tot éssers fantàstics que habiten els boscos d’aquest racó del Pirineu.

Amb una prosa que desprèn aires rodorescos, la jove escriptora osonenca es corona com una de les noves veus de la literatura catalana que caldrà seguir amb atenció, atès que el potencial que desprèn és enorme. La història t’enganxa des del principi i el fet que cada capítol sigui explicat per un personatge diferent li afegeix frescor innovadora. Crec que no m’havia passat mai que quan no havia arribat ni a la meitat del llibre ja pensava a veure quan podria rellegir-lo. Una lectura imprescindible, gairebé diria que obligatòria. En definitiva, el millor llibre que he llegit en anys.

Puntuació: 10/10

Tor: Tretze cases i tres morts, de Carles Porta

Tor és un petit llogarret pertanyent al municipi d’Alins, al Pallars Sobirà. És el lloc més recòndit de la Vall Ferrera, i fa frontera amb Andorra. És un poble mig abandonat, atès que només hi viu gent a l’estiu, però esdevingué famós pels crims que s’hi van cometre arran del conflicte per la titularitat de la muntanya, molt ben explicat en un «30 minuts» dirigit per Carles Porta mateix. Fa poc, Catalunya Ràdio va emetre la primera sèrie de no-ficció de l’emissora, amb el mateix títol que el llibre, i m’hi vaig enganxar a més no poder fins al punt que la història em va atrapar i vaig córrer a llegir el llibre, que feia anys que havia comprat.

Tor: Tretze cases i tres morts és la història de la realització del documental i ens mostra tots els passos que va seguir l’equip de Carles Porta. A ell també el va atrapar Tor, i des de llavors hi puja sovint i ha conegut tothom que tenia alguna relació amb el poble. Tor disposava d’una gran muntanya que els toredans feien servir per extreure’n fusta i terres de pastura. A finals del segle XIX van crear una societat per gestionar la finca, una de les més grans del Pirineu, que estipulava que tots els veïns amb foc encès tot l’any a Tor —és a dir, que hi visquessin tot l’any— eren amos de la muntanya. Després de la Guerra Civil, la dura postguerra i un enfrontament entre maquis i Guàrdia Civil que va resultar en la crema i ensorrament d’algunes cases, el poble va anar perdent habitants. La gent vivia a baix, en pobles més ben comunicats, i tornava a Tor a l’estiu. Sense escola, sense electricitat, amb una pista forestal que amb les primeres nevades quedava impracticable a causa del gel, la vida era molt dura. La gent n’acabà marxant i aquí esclatà el conflicte.

Un dels cacics del poble, Sansa, va dir que era l’únic que hi vivia tot l’any —cosa que no era veritat perquè ningú no hi vivia tot l’any— i va acabar sent declarat amo únic en una sentència judicial. Això va enfurismar l’altre cacic del poble, Palanca, i la resta de veïns, que també creien que tenien dret a la muntanya. Sansa hi volia fer unes pistes d’esquí i urbanitzar la vall, mentre que Palanca volia que continués l’explotació primària —i alguns rumors diuen que també el contraban—. Al cap d’uns mesos Sansa va aparèixer mort i a dia d’avui encara no se n’ha trobat el culpable. Porta s’endinsa a fons en el cas per poder fer el reportatge, i n’acaba sortint escaldat, amb amenaces diverses i situacions perilloses, però res no l’atura i segueix investigant. Les investigacions policials i judicials tampoc no van ser exemplars, i tenen tot de forats, llacunes i errors inexplicables. Qui va matar Sansa? Hi ha tants sospitosos, hi ha tantes trames obertes, tanta gent que l’odiava, tanta gent que podria haver-lo matat i que tenia un mòbil per haver-ho fet: deutes, per robar-li els milions que deien que guardava, perquè s’han odiat tota la vida, per quedar-se amb la muntanya… perdularis, contrabandistes, mafiosos… Carles Porta té fins a catorze hipòtesis diferents al voltant de la mort de Sansa i explica fil per randa tota la investigació que duu a terme fins al punt que ens posem en la seva pell i volem saber quins misteris més hi ha darrere del crim de Tor.

Malauradament Porta no descobreix qui és l’assassí, però la profunda aproximació que fa a Tor, als seus habitants i a la seva idiosincràsia fan d’aquest llibre un relat imprescindible per a tothom que vulgui saber què hi va passar i què va fer que en un petit i recòndit poble del Pirineu de només tretze cases hi acabessin havent tres assassinats.

Puntuació: 9/10