La punyalada, de Marià Vayreda

A cavall entre el Naturalisme i el Modernisme, Marià Vayreda ens ofereix una novel·la que explora les profunditats de l’home rural de principis del segle XIX i la seva baixada a l’infern en un racó de món, l’Alta Garrotxa. Vayreda, natural d’Olot i de fortes conviccions conservadores i catalanistes, s’enrolà a l’exèrcit carlí durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) i després de la derrota s’exilià al Llenguadoc. Llavors començà la seva carrera com a pintor —igual que el seu germà Joaquim— però finalment es decantà per l’escriptura.

En aquesta novel·la veiem el ric llenguatge de Vayreda, ple de localismes i amb unes descripcions sublims dels medis natural i rural que ens poden ben bé recordar les obres de Verdaguer i de Víctor Català. N’he llegit l’edició dels anys 80 de la MOLC, adaptada fins a cert punt al català normatiu, atès que quan es va publicar l’any 1904 ho va ser amb normes prefabrianes. Tanmateix, hi ha moltes paraules que no he trobat al diccionari i el text ve farcit de barbarismes i construccions sintàctiques que potser abans —i alguns encara ara— deien, però trobo que s’hauria d’actualitzar, perquè llegir tants «de que», «tenir de», «grupo» o «subcabo» al final fa mal als ulls i arriba a esverar. També hi trobem un excés de subordinacions, unes frases enrevessades i llarguíssimes i un llenguatge a voltes encarcarat pot fer tirar enrere més d’un lector. Però mentre no s’editi una versió actualitzada, polida i amb peus de pàgina que resolguin els dubtes que ens sorgeixen davant de mots desconeguts fins i tot pels diccionaris i frases indesxifrables, no ens queda altra alternativa que llegir les versions existents. Però no patiu, aquests fets no us privaran de gaudir la novel·la i entendre-la en gairebé tota la seva extensió, però una actualització seria més que benvinguda.

La punyalada narra la vida de l’Albert, la seva amistat amb l’Ibo i el seu amor per la Coralí. Després de la primera carlinada, una munió de guerrillers carlins s’embosquen a l’Alta Garrotxa, on actuaran amb el nom de trabucaires i ben aviat adoptaran un perfil més bandoler que no pas polític. Això, sumat al fet que la regió era allunyada dels nuclis de poder, muntanyosa, boscosa, a voltes impenetrable, escassament poblada i completament abandonada per les autoritats, va resultar en un autèntic Far West on regnava la llei del més fort. L’Ibo demostra des de petit el seu caràcter malvat, i malgrat que l’Albert és un pusil·lànime i el va seguint fent la viu-viu, ambdós parteixen peres perquè s’enamoren de la Coralí. Comença aquí un triangle amorós i una lluita aferrissada entre el bé i el mal en què el bé es va difuminant progressivament mentre som partícips del nihilisme proper a la bogeria que s’apodera de n’Albert. La cruesa dels fets aporta intensitat a la trama i l’excelsa narració de Vayreda ens introdueix en un món primitiu, rural i pintoresc que el coronen com un dels grans escriptors catalans del segle XIX.

Puntuació: 9/10

Cims borrascosos, d’Emily Brontë

Al segle XIX tothom estava grillat. O almenys això és el que penses quan llegeixes Cims borrascosos. Per als qui només conegueu la pel·lícula de Juliette Binoche i Ralph Fiennes, us he de dir que és molt diferent de la història d’amor del film, i que conté grans dosis d’odi i de follia. Escrita el 1847 per la tercera dels germans Brontë un any abans de morir ha esdevingut un clàssic de la literatura anglesa. Tot i que el títol no és una traducció fidel —hauria de ser Puig Ventós, però van decidir de mantenir el conegut títol de les versions cinematogràfiques— la traducció catalana de Montserrat de Gispert és bona i ens endinsa en el nord rural anglès. L’acció se situa en dues granges, els Cims Borrascos i la Granja dels Tords, i en l’espai que hi ha entre elles. L’acció comença quan el senyor Lockwood lloga la segona granja i la seva majordoma Nelly Dean li explica totes les vicissituds i embolics que s’han esdevingut entre les famílies de totes dues granges en les darreres dècades. La història aconsegueix atrapar-te, i malgrat que alguns passatges passen de forma extremadament lenta i d’altres —com ara el naixement d’infants— s’esdevenen en una aclucada d’ulls, no el pots deixar fins al final.

Puntuació: 8/10

Els germans corsos, d’Alexandre Dumas

Alexandre Dumas va publicar aquesta novel·la curta l’any 1844 i Documenta Balear n’ha editat la versió traduïda per Antoni Nadal el desembre de 2017. La història comença a Còrsega, on Dumas mateix és de viatge i fa nit a cals Franchi, al poble de Sullacaro. Allí coneix Lucien, que té un germà siamès del qual va ser separat quirúrgicament en néixer que es diu Louis i que estudia a París. Mentre que Lucien és el prototip d’home feréstec i ferreny cors, Louis s’ha afrancesat i ha esdevingut un parisenc més, abandonant els costums de l’illa i assimilant-se als del continent. Durant el seu sojorn al palau fortificat dels Franchi, Dumas és instruït en les tradicions corses, i molt especialment acaba coneixent de primera mà la vendetta, atès que Lucien fa d’àrbitre entre una disputa de deu anys que enfronta els Colona i els Orlandi. Franchi també explica a Alexandre Dumas com va acabar una vendetta que feia quatre-cents anys que enfrontava la seva família amb una altra família prominent corsa.

Dumas acaba sent testimoni de l’acte de reconciliació entre els Colona i els Orlandi i trava una forta amistat amb Lucien, que li explica que tots els mascles de la seva família reben aparicions el dia abans de la seva pròpia mort i que tots dos bessons tenen el do de sentir físicament les emocions i els dolors de l’altre. De retorn a París, Alexandre Dumas coneix Louis de Franchi i fan amistat. Tots dos assisteixen a diversos actes de l’alta societat parisenca fins que van a un sopar que acaba malament…

L’excel·lent traducció que ha dut a terme Antoni Nadal, amb una llengua rica i clara en variant mallorquina, s’ajunta amb els dots narratius del clàssic francès, autor d’altres obres de referència de la literatura universal del segle XIX, com ara Els tres mosqueters o El comte de Montecristo. La part d’Els germans corsos que transcorre a Còrsega és un bé de déu de descripcions de com era la vida a l’illa mediterrània fa 150 anys, i podem admirar la idiosincràsia corsa i els costums illencs. La part parisenca, tot i que també té d’interessant la mostra que en fa de l’alta societat de la capital francesa, trobo que té menys encant. Aquesta mena de Far West amb lleis pròpies que era Còrsega ens atrau com sempre han fet els llocs idíl·lics recoberts per una boirina salvatge, mística i primària que desperta els nostres instints més atàvics. Una obra de referència per a qualsevol amant dels clàssics francesos, de Dumas o que vulgui conèixer una mica més de la història de Cal·listé, nom grec amb què era coneguda l’illa i que significa «La més bella».

Puntuació: 9/10